L’amor cortès, també conegut com el fin’amor en occità, és una de les temàtiques més importants de la literatura trobadoresca. Aquesta temàtica cortesana provoca un “triangle amorós” entre amant – dama – marit, és a dir, la relació de vassallatge que un senyor i el seu vassall mantenen. Això es trasllada en l’amor cortès al trobador, que seria el vassall i la dama -que normalment és casada-, que seria la domina o midons, encara que en alguns moments també l’anomenen bon senyor, en masculí, com és el cas de Bernat de Ventadorn. Trobador i midons mantenen llur amor adúlter en secret, ja que hi ha els lausengiers, que són els encarregats de vetlar per la fidelitat que la dama deu al seu marit, el gilós. Aquest amor és un amor vertader en la mesura que el trobador no és capaç de manifestar públicament qui és la dama estimada. Per aquest motiu, empra el pseudònim (senhal), sota el qual s’amaga la identitat de la dama i mai no s’atreveix a dir-ne el nom real. L’amant pot passar de ser un fenhador, és a dir, un que es lamenta, a pròpiament l’amant, el druit. A partir d’ací, apareix tota una temàtica que ve acompanyada per tot un vocabulari específic que contribueix a la riquesa de la trobadoresca.